Tot per la nostra seguretat

Avui aquest matí he consultat el correu electrònic i he validat la sessió amb el meu mot de pas del correu, he sortit de casa i he tancat la porta amb la clau per tal de no donar un cop de porta a les set del matí, he hagut de comprar una tarja T50-30 de tres zones i per fer-ho he usat la tarja de dèbit i he hagut de introduir el seu codi de quatre dígits, he usat la T50-30 per entrar a la zona de l'andana. Un cop a Barcelona, he usat la mateixa tarja per sortir de l'estació de RENFE per usar-la de nou per entrar al metro i, finalment (?), he arribat a la feina que hi he entrat amb una validació per veu ("Hola, sóc en Jordi!") i he fitxat com l'entrada de jornada laboral amb el meu codi personal, he desbloquejat el Windows amb el mot de pas del meu usuari de domini i he complimentat l'agenda d'allò que vaig fer ahir emprant la meva clau d'usuari. Com a cosa excepcional, el Windows s'ha queixat que en catorze dies em caduca el mot de pas i que l'he hagut de canviar, cosa que suposa entrar l'antic i dos cops el nou, i que l'he volgut canviar de nou cap a l'antic (ja ho se, mal fet!). És curiós, són dos quarts de deu del matí i ja he usat quatre sistemes d'identificació personal diferents:
- La veu i una clau física, un cop cada una.
- Una tarja magnètica, 4 cops.
- Un mot de pas escrit en un teclat, 10 cops

Senyors, he de reconèixer que avui em sento molt segur!

P.S.: Per poder penjar aquest post, un altre mot de pas!

Olors

L'altre dia vaig comprar castanyes. Feia uns dies que, tornant de la feina, passava pel mig de la parada que havien muntat en una plaça prop de casa. Dic pel mig perquè, realment, hi passo pel mig, però no penso posar-me a discutir sobre l'emplaçament de les parades de castanyes i moniatos. El cas és que cada dia rebia una bona dosi de partícules de castanyes mig combustionades, via nasal. I no vaig poder resistir-me més. En vaig comprar 3€ (mínima consumició). Vaig arribar a casa i li vaig dir a la meva xicota... bé, no vaig dir res, les hi vaig posar davant del nas i ella, que estava mandrejant/dormint al llit va dir: "Castanyes!!", i va fotre un bon bot del llit, tot preparant-se pel banquet imminent.
Bé, que dir sobre la teca en si... 70% vegetal, 20% carbó i 10% animal. Però tampoc no vull orientar aquest "post" cap a la composició químico-nutritiva de la castanya comú i els seus paràsits més habituals.
Més que res, em crida l'atenció el fet que va empènyer a comprar les castanyes: No vaig poder-me resistir a l'olor d'aquestes. Mmmm... és bona l'olor, eh?
Mentre me les menjava, anava pensant amb aquest fet i, dels mil pensaments creuats que sempre tinc al cap, en va sortir un que, no feia pas massa, comentava amb la meva xicota: L'olor a crispetes que envolta les taquilles del cinemes del Mataró Park. Cosa curiosa aquesta, perquè l'olor a crispetes és més intens a l'entrada del cinema, que no pas dins d'un dels mega recipients que et donen per un mòdic preu no pas inferior a la pròpia entrada. Gent espavilada aquesta dels cinemes, que, de ben segur, hauran aprofitat en benefici propi els resultats d'algun estudi al respecte, i han inundat les taquilles amb un aroma penetrant a crispeta.

Però bé, es que potser és això quelcom nou? No pas. De fet, fa milers d'anys que la humanitat decora amb olors les seves llars, els comerços, el seu propi cos... La decoració olfactiva d'un mateix és realment tot un món. Fins i tot n'hi ha que es submergeixen dins el pot de colònia cada matí. Quants cops m'ha passat pel cap d'encendre un cigarret al tren i enfonsar-lo a les foses nasals de certes dones amb l'habilitat d'estabornir un cavall amb la seva simple presència...

Bé, en tot cas, us animo a olorar l'entorn, hi ha tot un món amagat davant del nostre nas. Això si, no ho feu quan passi un autobús dels que cremen combustible ecològic. Una bona lectura al respecte pot ser la del llibre "El perfum" que d'aquí poc n'estrenaran la pel·lícula, esperem! Perquè cada dia me'n penedeixo més de no haver-la vist el 7 d'octubre, quan en vaig veure el cartell en un cinema de Montpellier.

Cogito ergo sum

Després de dinar

Badall, badallar.
Quina mandra que fa treballar.
Jo voldria ser rei,
però no se'm va deixar triar.
Badall, collons quin badall!
Però no!
Què faig?!
Haig de pencar!
Haig de tirar endavant!
Haig de...
Haig de...
Sempre "haig de..."
Sospir, sospirar.
A la feina m'haig de resignar.

Cíclic

... I va ser llavors, tot enfonsat, que va entendre que tot el que havia fet fins al moment, no era res més que ximpleries sense sentit. Per això es va dir que si algun dia sortís d'allà, tot seria diferent, i es va comprometre a canviar el sentit de la seva existència per, si tornava a trobar-se enfonsat, no haver de patir pel passat sinó en el present. Una mà el va tocar, el va agafar i, fortament, el va estirar. Ell, incrèdul, no se'n sabia avenir, algú l'havia tret d'allà. "Mal parit! però si no havia tingut temps de pensar en com, o en què, havia de canviar!" I sense temps per reaccionar i, astorat per l'impacte brusc d'aquella sortida cap a la realitat, va deixar-se caure enrere de nou cap al forat. I va ser llavors, de nou enfonsat...

El ditjós partit

És en dies com aquests que hom pot apreciar l'estupidesa de la gent que forma la societat dins la qual vivim. Tots vosaltres coneixeu perfectament el que penso del futbol. Per qui no ho sàpiga, considero que el futbol mou massa gent. Se'm fa estrany el veure que hi ha tanta gent interessada en un única i sola cosa. Puc entendre que hi hagi un deu per cent de la societat interessada pel futbol, com n'hi ha interessada per mil i una activitats humanes, però un noranta per cent?! Malgrat tot, encara tinc l'esperança que només sigui cert en aparença. És força possible que, en veritat, no hi hagi tanta gent a qui l'interessi el futbol, i que, els que no, simplement no es fan veure, s'ocupen d'altres coses i no es queixen de tanta propaganda futbolística que emeten els medis de comunicació. Potser només es tracta del fet que, essent tants com som, poca gent fa molt de soroll.
En tot cas, avui és un dia especial. No només pels amants del futbol, sinó també per qui l'odia, per qui vol passejar-se pel carrer de nit, per qui vol anar a dormir aviat, per qui vol mirar per la TV el seu programa preferit, per qui vol fer negoci...
Com tot sabreu, les entrades del partit estan pel núvols, és normal que hi hagi qui es vulgui aprofitar de tota aquella gent que pagaria el que fos pels seus vicis. Personalment, no m'entra al cap que hi hagi algú disposat a pagar 3.000€ per una entrada d'un partit de futbol, però que cadascú faci el que vulgui amb els seus calés. Però avui, prenent un cafè en un bar abans d'entrar a la feina, n'he sentit una de més grossa.
Mentre estava esperant que em servissin el cafè i m'estava liant un cigarret, al meu costat hi havien dues dones comentat amb el cambrer tot el que ha ocasionat el mencionat partit. El cambrer, que és l'amo del bar, deia que cap allà a les vuit del vespre haurà de tancar el bar ja que no creia que hi hagi gaire gent que, en aquesta hora estigui pel carrer disposada a fer-se un cafè tranquil·lament. Jo m'he quedat sorprès, ja que si finalment tanca, i així ho fan tots els bars sense televisió, on anirà la gent a prendre tranquil·lament un cafè? Però bé, ell sabrà. El cas que una de les dones ha continuat parlant del tema, en aquest cas sobre les entrades i, més concretament, del seu preu. L'altra ha dit una cosa que encara m'he deixat més sorprès i pensatiu. La dona els ha explicat que té un conegut que és soci del barça, i que ha estat un dels pocs agraciats amb una de les entrades del famós sorteig. El cambrer no s'ha pogut estar de fer un comentari de sorpresa i alegria per l'agraciat, però li ha canviat ràpidament l'expressió de la cara al sentir què l'home en qüestió no li ha passat res més pel cap que regalar l'entrada. L'ha regalat! Ha estat llavors que he vist clarament que hi ha gent encara més estúpida que qui paga 3.000€ per una entrada de futbol. Pobre home.

L'ovella Pepona de Collbató

Tot va començar fa 1358 anys quan a un tiu, de nom desconegut, que habitava prop de Sant Llorenç d'Hortons, va tenir la genial idea d'aprofitar l'acció del vent per fer una màquina que, mitjançant una serie d'engranatxes, feia moure un pepino endavant i enrrera i, així, complaure a la seva dona. Ell havia sofert una amputació quan era jove i, per això, no n'era capaç. L'home en qüestió, va dissenyar la màquina i la va plasmar en un paper amb tota mena de detalls. Amb el disseny sota el braç va dirigir-se cap a Barcelona, on l'esperava un amic que el podria ajudar a construir la màquina. Però de camí, al passar prop de Castell Vi de Rosanes, va topar-se amb un ramat d'ovelles afamades de sexe que el van violar al mig del bosc. L'home, exhaust, no va poder fer res més que deixar anar un últim alè abans de caure mort. Allà on morí hi va créixer un pi que, gracies al cos en descomposició de l'home violat, va créixer fins ser un dels més grans de la zona.
L'home, que malgrat la seva amputació era un semental, havia deixat prenyades a un grup reduït d'ovelles. I Aquestes van donar llum a dotze ovelles amb habilitats no gaire pròpies d'aquest tipus de mamífers. Sis d'elles tenien l'habilitat de comprendre el món que les rodejava, però també, tenien unes ganes bojes i desenfrenades de fer puenting. Llàstima que cap d'elles va tenir la bona pensada d'utilitzar cordes en llur activitat recreativa i van acabar totes sis estampades contra les roques de riu Anoia. Però una va tenir sort de caure damunt totes les altres i, en un acte d'auto protecció, va reprimir els seus impulsos suïcides i va retirar-se a meditar sobre allò que havia succeït. Va ser llavors, prop d'on començava a creixer el pi de l'home amputat, que l'ovella va trobar els dissenys de la màquina sexual. Quan aquesta ovella va tornar amb la resta per mostrar la seva trovalla, les sis ovelles restants amb poders, que malgrat eren més retrasades que les demés tenien el do de fer veure que eren més espavilades, van prendre a l'ovella en braços i la van coronar com a La Gran Ovella, la qual, després d'adonar-se de l'estupidesa de les seves germanes, va decidir aprofitar-se del fet establint un règim dictatorial. La Gran Ovella va decidir construir un temple on va trovar el disseny de la màquina sexual i va posar a les sis ovelles al seu carreg com a les Sis Ovelles Pepines. També va ordenar que el pi, fos anomenat el Pi Pepí i va obligar a venerar-lo com al seu Deu. Moltes ovelles foren llançades a les roques del riu Anoia per insistir a anomenar el Pi Pepí pel seu nom pagà "Beeeeeee". Així, poc a poc, només van quedar aquelles ovelles obedients que l'anomenaven correctament: La Gran Ovella i les sis ovelles Pepines. Tres de les ovelles Pepines, adonant-se que acabarien amb l'especie (ovellus pepinus) van girar-se en contra de la La Gran Ovella, la qual les va desterrar. Les tres ovelles desterrades van deixar els camps de Castell Vi de Rosanes i van anar a buscar ovelles disposades a lluitar contra La Gran Ovella. Prop de Gelida, van trobar un ramat d'ovelles, però ràpidament van adonar-se que aquestes també veneraven al Deu Beeeeeee. Va ser així com finalment van veure la realitat del Deu Beeeeeee i van descrubrir l'engany de La Gran Ovella, la qual, a partir de llavors, van anomenar-la L'Ovella Pepona. Les Tres Ovelles del Beeeeeee van decidir muntar una comuna Amish a les terres de Gelida i, amb el temps, va convertir-se amb la més rica regió d'ovelles de Catalunya. La Gran Ovella (Pepona), irritada per la prosperitat de la Comuna Pagana, va reunir-se amb les seves tres ovelles Pepines i les va dispersar amb la missió de reunir un exercit d'ovelles disposades a enderrocar la Comuna Pagana. La mala sort va tornar a tocar l'ovella Pepona, ja que no va preveure la proximitat del Nadal i dues de les ovelles Pepines van anar a parar a l'estomac d'un parell de famílies de pagesos que vivien prop de Corbera de Dalt. L'última ovella pepina va decidir desertar i anar a viure amb les ovelles Beeeeeeenines, les quals la van acceptar amb les potes obertes. L'Ovella Pepona, immersa dins la més profunda desesperació i depressió, va decidir viatjar fins a les llunyanes coves de Collbató, on s'hi va amagar i hi va viure durant molt anys acariciant els dissenys de la màquina sexual.
Avui en dia, a les nits més fosques i fredes, l'ovella Pepona surt de les coves i, si pareu bé l'orella, la podreu escoltar:
"Pepona! Pepina! Peeepoooona! El meeeu disseny!! Pepona!! El meeeeeeeu disseny!!!"

No fumis que és dolent!

L’altre dia vaig entrar en un bar dels que tenen el cartellet de "aquí es pot fumar". Vaig demanar un cafè sol i vaig enrotllar-me un cigarret.

Després de tot el ritual de treure un filtre de la bossa, i posar-me’l a la boca. Treure un paper, i posar-lo sobre el taulell. Passar el dit per sobre del doblec per deixar-lo ben pla. Agafar la quantitat justa de tabac i posar-lo sobre el paper. Escampar-lo uniformement al llarg d’aquest, i acabar d’omplir aquells foradets, que sempre queden, amb més tabac. Separar els dos extrems del paper del taulell per agafar-los bé, i elevar tot el conjunt situant els dits en aquella posició tant característica de enrotllar cigarrets. Rotar varis cops el tabac dins del paper fent que agafi la forma cilíndrica, que correspon a un cigarret. Donar les gràcies pel cafè que, sempre a aquestes alçades del procés, em serveixen. Acabar de posar aquells filaments de tabac rebels junt amb els altres. Desplaçar tot el tabac cap a l’extrem dret del futur cigarret i, amb la mà esquerra, agafar el filtre de la boca per encaixar-lo al l’espai reservat a l’extrem corresponent. Clavar l’ungla del dit gros de la mà esquerra sobre el paper a l’alçada del filtre i, amb un moviment ràpid, rotar el paper fent que quedi agafat amb ell mateix, mentre amb el dit gros de l’altra mà repeteixo la mateixa operació a l’altre extrem. Fer la rotació final per deixar a la vista només la part interior del paper que té la cola i, txxuuuuppp!! Una sola llepadeta i cigarret enllestit. Sucre dins el cafè, remenada inicial i... i... MERDA!!! On coi és el meu encenedor!!! Després d’uns segons de pànic, vaig fer una mirada desesperada al cambrer que, amb un gest d’anys de pràctica, em va treure un “zippo” morat metal·litzat i ben cuidat ja encès el qual em va oferir per poder fer les primeres calades d’encès.

Fins aquí, tot més o menys bé, però al cambrer, mentre m’encenia el cigarret, no se li passa pel cap res més que dir-me: “No fumis! Que és dolent!”

Què? Com? M’estava dient que no fes allò que tant de recurs hi havia dedicat? Allò que precisament m’havia fet entrar en aquell bar en concret, en comptes del que sempre vaig i que no gaudia el mateix cartellet a l’entrada? Què pretenia dir-me aquell cambrer amb que fumar és dolent? Volia fer-se el intel·ligent davant meu pel fet que ell sabia que fumar era dolent? Es pensava que jo no ho sabia per deducció lògica? O pitjor encara, després del bombardeig mediàtic sobre el tema?

Simplement em vaig limitar a donar-li les gràcies pel foc i vaig continuar gaudint d’aquell cafè i d’aquell cigarret.

El “cambrer de la salut“ em va deixar parat més d’un cop durant l’estona que vaig romandre en aquell local. La primera sorpresa va ser al enxampar-lo agafat un croissant sense pinces, guants o cap altre estri destinat a no tocar directament l’aliment en qüestió, i servir-lo directament al plat d’un client. Lleig! Però aquí no va lluir la mateixa destresa emprada a l’hora d’encendre el “zippo”, i va moure de lloc la pasta del costat, la qual, va posar a lloc emprant el mateix estri manipulador d’aliments innat. Ssssss! Molt lleig! L’altre saludable acció del nostre expert malabarista de “zippos”, va tenir lloc a l’hora de pagar-li el cafè: Un cop ja havia fet l’últim xarrup de cafè i l’ultima xuclada al cigarret, vaig obrir el meu moneder a la recerca d’una moneda d’euro i, un cop localitzada, vaig descobrir que el cambrer de la llei 28/2005 del 26 de desembre, estava rentant gots a la pica, cosa que em va fer pensar ràpidament amb un canvi de monedes un xic humit. Em va sorprendre, doblement, ja que, just abans d’agafar la meva moneda d’euro, va fer la intenció d’eixugar-se les mans amb un drap humit, brut i, més que probablement pudent (pèls de punta). Evidentment vaig deixar caure l’euro a la seva mà amb tota cura de no tocar l’estri manipulador d’aliments del cambrer no-em-siguis-pallús-i-no-fumis-malgrat-t’encenc-jo-mateix-allò-que-et-perjudica-i-que-et-tiro-en-cara. Però el intercanvi de monedes no s’havia acabat allà, i vaig haver d’acceptar dues monedes molles com a canvi, les qual van anar a parar directament al meu moneder sense la prèvia comprovació de la nacionalitat d’aquestes, habitual en tot col·leccionista de monedes d’euro.

Com és d’esperar no penso entrar mai més en aquell bar.