No fumis que és dolent!

L’altre dia vaig entrar en un bar dels que tenen el cartellet de "aquí es pot fumar". Vaig demanar un cafè sol i vaig enrotllar-me un cigarret.

Després de tot el ritual de treure un filtre de la bossa, i posar-me’l a la boca. Treure un paper, i posar-lo sobre el taulell. Passar el dit per sobre del doblec per deixar-lo ben pla. Agafar la quantitat justa de tabac i posar-lo sobre el paper. Escampar-lo uniformement al llarg d’aquest, i acabar d’omplir aquells foradets, que sempre queden, amb més tabac. Separar els dos extrems del paper del taulell per agafar-los bé, i elevar tot el conjunt situant els dits en aquella posició tant característica de enrotllar cigarrets. Rotar varis cops el tabac dins del paper fent que agafi la forma cilíndrica, que correspon a un cigarret. Donar les gràcies pel cafè que, sempre a aquestes alçades del procés, em serveixen. Acabar de posar aquells filaments de tabac rebels junt amb els altres. Desplaçar tot el tabac cap a l’extrem dret del futur cigarret i, amb la mà esquerra, agafar el filtre de la boca per encaixar-lo al l’espai reservat a l’extrem corresponent. Clavar l’ungla del dit gros de la mà esquerra sobre el paper a l’alçada del filtre i, amb un moviment ràpid, rotar el paper fent que quedi agafat amb ell mateix, mentre amb el dit gros de l’altra mà repeteixo la mateixa operació a l’altre extrem. Fer la rotació final per deixar a la vista només la part interior del paper que té la cola i, txxuuuuppp!! Una sola llepadeta i cigarret enllestit. Sucre dins el cafè, remenada inicial i... i... MERDA!!! On coi és el meu encenedor!!! Després d’uns segons de pànic, vaig fer una mirada desesperada al cambrer que, amb un gest d’anys de pràctica, em va treure un “zippo” morat metal·litzat i ben cuidat ja encès el qual em va oferir per poder fer les primeres calades d’encès.

Fins aquí, tot més o menys bé, però al cambrer, mentre m’encenia el cigarret, no se li passa pel cap res més que dir-me: “No fumis! Que és dolent!”

Què? Com? M’estava dient que no fes allò que tant de recurs hi havia dedicat? Allò que precisament m’havia fet entrar en aquell bar en concret, en comptes del que sempre vaig i que no gaudia el mateix cartellet a l’entrada? Què pretenia dir-me aquell cambrer amb que fumar és dolent? Volia fer-se el intel·ligent davant meu pel fet que ell sabia que fumar era dolent? Es pensava que jo no ho sabia per deducció lògica? O pitjor encara, després del bombardeig mediàtic sobre el tema?

Simplement em vaig limitar a donar-li les gràcies pel foc i vaig continuar gaudint d’aquell cafè i d’aquell cigarret.

El “cambrer de la salut“ em va deixar parat més d’un cop durant l’estona que vaig romandre en aquell local. La primera sorpresa va ser al enxampar-lo agafat un croissant sense pinces, guants o cap altre estri destinat a no tocar directament l’aliment en qüestió, i servir-lo directament al plat d’un client. Lleig! Però aquí no va lluir la mateixa destresa emprada a l’hora d’encendre el “zippo”, i va moure de lloc la pasta del costat, la qual, va posar a lloc emprant el mateix estri manipulador d’aliments innat. Ssssss! Molt lleig! L’altre saludable acció del nostre expert malabarista de “zippos”, va tenir lloc a l’hora de pagar-li el cafè: Un cop ja havia fet l’últim xarrup de cafè i l’ultima xuclada al cigarret, vaig obrir el meu moneder a la recerca d’una moneda d’euro i, un cop localitzada, vaig descobrir que el cambrer de la llei 28/2005 del 26 de desembre, estava rentant gots a la pica, cosa que em va fer pensar ràpidament amb un canvi de monedes un xic humit. Em va sorprendre, doblement, ja que, just abans d’agafar la meva moneda d’euro, va fer la intenció d’eixugar-se les mans amb un drap humit, brut i, més que probablement pudent (pèls de punta). Evidentment vaig deixar caure l’euro a la seva mà amb tota cura de no tocar l’estri manipulador d’aliments del cambrer no-em-siguis-pallús-i-no-fumis-malgrat-t’encenc-jo-mateix-allò-que-et-perjudica-i-que-et-tiro-en-cara. Però el intercanvi de monedes no s’havia acabat allà, i vaig haver d’acceptar dues monedes molles com a canvi, les qual van anar a parar directament al meu moneder sense la prèvia comprovació de la nacionalitat d’aquestes, habitual en tot col·leccionista de monedes d’euro.

Com és d’esperar no penso entrar mai més en aquell bar.