Cogito ergo sum

Després de dinar

Badall, badallar.
Quina mandra que fa treballar.
Jo voldria ser rei,
però no se'm va deixar triar.
Badall, collons quin badall!
Però no!
Què faig?!
Haig de pencar!
Haig de tirar endavant!
Haig de...
Haig de...
Sempre "haig de..."
Sospir, sospirar.
A la feina m'haig de resignar.

Cíclic

... I va ser llavors, tot enfonsat, que va entendre que tot el que havia fet fins al moment, no era res més que ximpleries sense sentit. Per això es va dir que si algun dia sortís d'allà, tot seria diferent, i es va comprometre a canviar el sentit de la seva existència per, si tornava a trobar-se enfonsat, no haver de patir pel passat sinó en el present. Una mà el va tocar, el va agafar i, fortament, el va estirar. Ell, incrèdul, no se'n sabia avenir, algú l'havia tret d'allà. "Mal parit! però si no havia tingut temps de pensar en com, o en què, havia de canviar!" I sense temps per reaccionar i, astorat per l'impacte brusc d'aquella sortida cap a la realitat, va deixar-se caure enrere de nou cap al forat. I va ser llavors, de nou enfonsat...